Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família Pieridae

Família de lepidòpters diürns, de talla mitjana, que presenten antenes en maça, ales clares, amb taques negres i, en general, un marcat dimorfisme sexual.
Presenten la vena radial de les ales anteriors amb 3 o 5 branques; les potes anteriors ben desenvolupades i ungles tarsals bífides.
Les pupes pengen de la vegetació formant un angle, gràcies a la disposició d'una faixa de seda des del primer segment abdominal.
Les seves erugues estan cobertes de pèls curts, i solen ser perjudicials per als cultius.
La família comprèn més de 1000 espècies englobades en més de 80 gèneres. La majoria són pròpies de les regions tropicals d'Amèrica i Àsia, però tampoc són escasses a Europa.

Gonepterix cleopatra

Per la cara superior, el centre de les ales anteriors dels mascles són de color ataronjat, i les posteriors groc brillant amb dos punts de color taronja a la regió central i dues petites cues terminals, per la cara inferior són verdoses amb els punts taronges poc perceptibles.
Les femelles són d'un verd molt pàl·lid, sense marques taronges, que les fa semblar blanques quan volen, i són lleugerament més grans. Per la cara inferior, les ales són verdoses amb algun feble punt fosc i una marca groguenca a la regió mitjana de les anteriors.
Hivernen en forma d'adult, per la qual cosa són de les primeres espècies de papallones que apareixen a la primavera.L'eruga és verda, amb una ratlla blanca en cada costat. S'alimenta d'arç (Rhamnus cathartica) i d'altres espècies del gènere Rhamus.
La seva àrea de distribució comprèn el sud d'Europa, el nord d'Àfrica i les Illes Canàries. En zones obertes, de matoll i en prats amb flors.

Gonepterix rhamni

L'àpex de les ales anteriors d'aquestes papallones es corba lleugerament cap a l'exterior; les posteriors presenten unes petites cues. Els mascles llueixen un color groc llimona molt intens, mentre que les femelles són més verdoses. En tots dos sexes apareix un punt taronja sobre cada ala.
Les primeres llimoneres que es veuen volar l'any, són exemplars adults que han passat l'hivern en alguna escletxa de l'escorça d'algun arbre.
En algunes regions temperades, les llimoneres poden donar lloc a dues generacions cada any.
Les erugues són de color verd, amb punts negres en el dors i una ratlla blanca en el costat. S'alimenta de Frangula alnus.

Anthocaris cardemines

L'aurora (Anthocharis cardamines) és un pièrid d'una envergadura alar de 35 a 45 mm. que presenta un marcat dimorfisme sexual. Els mascles en ple vol, són molt fàcils de reconèixer, per les grans taques taronges apicals que sobre fons blanc presenten les ales anteriors, les femelles són de coloració més discreta, ja que no presenten les vistoses taques taronges.
De vol viu, aquesta papallona comença a volar pels finals de març o primers d'abril fins al mes de juny, i la podem observar per les vores del riu Onyar o per zones humides. Les larves s'alimenten de diverses crucíferes (Arabis glabra, Lunaria annua, Alliaria petiolata, Biscutella laevigata,Cardemine pratensis,Alliaria petiolata i Lunaria annua) i passa l'hivern en forma de crisàlida.

 

Aporia crataegi

Les erugues s'alimenten de l'arç blanc així com també de diversos arbres fruiters com per exemple cirerers i presseguers. Vola de maig fins a juliol i ha estat observada prop de la resclosa d'en Borra. És molt freqüent confondre-la amb la papallona de la col.

Colias crocea

La papallona de l'alfals o grogueta rep aquest nom per ser aquesta planta farratgera una de les més habituals en l'alimentació de les larves, tot i que poden també nodrir-se d'un ampli ventall de lleguminoses (trèvols, dent de lleó, trepadella,corona de rei ). Les erugues són de color verd amb una franges grogas a cada costat.

Els adults, de vol ràpid, són d'un color ataronjat per la part superior, més brunenc en les femelles, i amb les parts marginals i submarginals d'ambdues ales negres. En les femelles, però, i com a caràcter distintiu, aquesta banda fosca es presenta esquitxada de taques grogues, La part inferior de les ales és d'un groc més clar, amb algunes taques negres i brunenques, i una d'un blanc cremós centrada en les posteriors. És una papallona de talla mitjana que fa de 40 a 50 mm d'envergadura . Tot plegat fa que aquesta papallona sigui d'una gran bellesa.
Vola preferentment en espais oberts amb abundància de flors. És una espècie polivoltina i pot ser vista des de finals d'hivern fins ben entrada la tardor.

 Pieris brassicae (Papallona de la col)

Aquesta papallona d'entre 5 i 7 centímetres d'envergadura, pot observar-se en diversos hàbitats, des del nivell del mar fins als 1800 metres d'altitud.
Els mascles són blancs amb el marge apical de les ales superiors de color negre, mentre que les femelles, que són de color més groguenc, a més del marge de les ales tenen dos punts negres distintius en les ales anteriors. Per la cara inferior són de color verd pàl·lid.
Poden presentar fins a cinc generacions per any, des del principi de la primavera fins ben entrat la tardor. Les generacions de l'estiu solen tenir els punts negres més assenyalats.
Les postes consten de més de cent ous, per la qual cosa les erugues conformen veritables plagues. Els ous són allargats, de menys de 2 mil·límetres de longitud i de color groc pàl·lid. Eclosionan en menys de dues setmanes.
Aquestes erugues neixen de color grisenc i després es tornen de color verd grisenc amb tres línies longitudinals grogues molt conspícues i moltes taques negres en el dors; són cèlebres per les seves destrosses en les cols (Brassica oleracea) i altres plantes afins, com la Tropaeolum majus; s'alimenten col·lectivament i fan grans forats en les fulles.
La seva distribució abasta tota Europa, Nord d'Àfrica i part d'Àsia, fins a l'Himàlaia. Ha estat introduïda accidentalment els Estats Units, on constitueix una plaga per als agricultors.

Artogeia rapae

És una de les espècies de papallones de més èxit al món. Ha colonitzat gairebé totes les regions de la terra a través de la introducció accidental - veritablement adaptables. Normalment, també és molt comú o fins i tot abundant i és una plaga en alguns llocs.
És molt similar a la Pieris rapae. És, de bon tros, l'espècie més comuna a la majoria de llocs.
Té una distribució a tot el món, fins a les àrees més calentes del 'Àrtic. Vola des de principis de primavera fins a finals de tardor en múltiples cries o de forma contínua sempre que sigui possible, per exemple, a les Illes Canàries.
Prefereix els llocs oberts a tots els hàbitats de boscos, prats i muntanyes a les zones urbanes. L'alimentació de les larves en una àmplia gamma de plantes.

Pieris rapae

Les ales anteriors són blanques amb els extrems foscos, per la part superior, mentre que en la inferior els extrems són grocs. Les ales posteriors són blanques per la cara superior i grogues per la inferior. Presenten petites taques grises o negres.
És una de les papallones més comunes d'Europa i amb una àrea de distribució més gran, perquè apareix per tota la regió Paleàrtica, amb excepció dels extrems nord i sud. Vola preferentment en prats, horts i jardins fins als 2000 metres d'altitud.
Les larves són una plaga de les cols i altres plantes afins. Són verdoses, amb una ratlla groga sobre el dors i una fila de taques grogues en els flancs.
Els adults es poden veure volar des del principi de la primavera fins a finals de la tardor en tres o quatre generacions successives.

Leptidea sinapsis

Es tracta d'una petita papallona d'amb prou feines cinc centímetres d'envergadura alar, amb les ales de color blanc cremós molt clar, que mostren en el àpex de les davanteres una taca que és grisa en els exemplars de la primera generació (que té lloc a la primavera) i en totes les femelles, mentre que en els mascles de la generació estival és de color negre més intens. Per la cara inferior, les ales resulten més groguenques.
Vola pràcticament per tota Europa en clars oberts dels boscos, en zones de prats i prats humits, des de primers de maig fins a finals d'agost, arribant als 1700 metres d'altitud.
L'eruga és verda amb una línia fosca en el dors i una ratlla groga en cada costat, el cap és relativament petit. Sol romandre en l'entorn on ha nascut i s'alimenta de diverses plantes de la família de les Fabaceae, com el Lotus corniculatus, Vicia lutea, i unes altres dels gèneres Lathyrus, Sinapis, Medicago...