Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família Papilionidae Latreille, 1802

Aquesta família de lepidòpters diürns, està constituïda per espècies de talla mitjana o gran, amb el cap gruixut, ales grans de coloracions brillants i nervacions molt desenvolupades, les posteriors, en moltes ocasions, es presenten perllongades en cues.
S'alimenten sense deixar d'aletejar sobre les flors, mentre que en repòs, les ales romanen verticals sobre el dors, juntes l'una a l'altra.
Els papiliònids tenen les sis potes ben desenvolupades amb ungles tarsals simples. Els palps labials són molt reduïts, amples i peluts pel front.
Els ous són rodons i generalment llisos. Les larves tenen en el dors del protòrax un òrgan de defensa anomenat osmeteri, quan la larva és pertorbada emetent una forta olor que conté àcid isobutíric i terpens. Les erugues s'alimenten de les fulles de plantes de la família Aristolochiaceae, Annonaceae, Lauraceae, Canellaceae, Hernandiaceae, Rutaceae i unes altres. Moltes d'aquestes plantes tenen substàncies que en ser ingerides poden ser utilitzades com a defenses químiques.
La majoria d'espècies de papiliònids són tropicals, encara que poden trobar-se en tots els continents excepte en l'Antàrtida. Inclou les papallones diürnes de major grandària.
Es classifiquen en tres subfamílies de distribució molt desigual:
Baroniinae, amb una única espècie.
Parnasiinae, amb unes 50 espècies.
Papilioninae, amb prop de 500 espècies.

Gènere: Papilio Linnaeus, 1758

Aquest gènere de papallones inclou moltes espècies de grandària mitjana o gran, amb fortes coloracions contrastades i, en general, cues en les ales.
Es distribueixen pels cinc continents, trobant-se major diversitat a Amèrica tropical.

Papilio machaon Linnaeus, 1758                                                  Papallona reina

La Papilio machaon, sovint anomenada papallona rei o macaó. És molt comuna al nostre municipi i la podem observa per tot tipus de hábitats. La papallona rei presenta una coloració groga i negra, les ales anteriors mesuren al voltant de 38 mm. És una espècie polivoltina (dues o tres generacions anuals)que pot ser observada de març a octubre, volant per espais oberts.

Les erugues s'alimenten principalment de fonoll (Foeniculum vulgare) i ruda (g. Ruta), de petites són de color negre amb taques vermelles i tenen una gran taca blanca al dors, però, quan creixen, es tornen verdes amb anells negres, cadascun amb sis taques vermelloses. Quan se senten amenaçades, treuen un parell de glàndules vermelles en forma de banyes -l'osmeteri- que desprenen una olor forta que dissuadeix els depredadors.
Són bastant grosses, poden arribar a superar els 4 cm de longitud. La hibernació es realitza en l'estadi de crisàlida.
És una espècie que actualment es troba en perill d'extinció a causa de la seva bellesa, que és el punt de mira de molts col·leccionistes.

Gènere: Iphiclides Hübner, 1807

En aquest gènere s'inclouen papallones pròpies de la regió Paleàrtica.
Encara es discuteix si les espècies són dues o tres, depenent de si feisthamelii es considera una espècie diferent o una subespècie de podalirius. Seguirem el criteri de Fauna europea i considerarem només dues espècies diferents:

Iphiclides podalirius (feistahmeli) Linnaeus, 1758                      Papallona zebrada aranesa

Les ales davanteres són de color groc pàl·lid, amb sis ratlles longitudinals de color fosc de grandària decreixent; mentre que les posteriors, que es perllonguen en llargues cues, presenten només una línia a la zona mitjana i una orla negra en la vora atapeïda de mitges llunes blaves, i una única mitja lluna vermella prop de l'extrem intern. Les femelles, que són lleugerament més grans que els mascles, poden aconseguir els nou centímetres d'envergadura alar.
Sens dubte que la seva espectacular coloració i especialment els seus grans ocells tenen com a fi despistar als possibles depredadors, que llancen els seus atacs contra aquestes parts no vitals per a la papallona.
Té una àmplia zona de distribució per les regions temperades d'Europa, nord d'Àfrica i Àsia, des d'Europa Occidental fins a la Península Aràbiga, l'Índia i Xina.
Les poblacions que es localitzen més al sud solen tenir dues generacions a l'any, entre abril i juliol, podent-se trobar imagos fins a setembre, i la hibernació la realitzen les crisàlides de la segona generació, enterrant-se entre les arrels de les plantes nutrícies.
L'eruga és verda amb una ratlla groga sobre el dors i ratlles laterals obliqües amb cridaners punts vermells. El cap està molt retret, la qual cosa li dóna un aspecte més arrodonit. Té un osmeteri que emet substàncies repel·lents i que desplega quan se sent amenaçada. S'alimenta en els, aranyoners (Prunus spinosa), cirerers (Prunus avium) i uns altres fruiters.
Els exemplars del sud d'Europa i del nord d'Àfrica, tenen més pàl·lid el groc de les ales, i en moltes ocasions són considerats com una espècie diferent (Iphiclides feisthamelii).