Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família Nymphalidae Rafinesque, 1815

Aquesta família inclou papallones diürnes, de talla mitjana o gran, i que solen presentar vius colors.
La nervació transversal de les ales pot estar molt desenvolupada, encara que en algunes espècies manca totalment.
El primer parell de potes està reduït, especialment en els mascles, i és, de vegades, l'única manera de diferenciar els sexes. Les antenes tenen dos solcs en la superfície inferior i són de forma variable.
Les erugues tenen pèls o pues projectades sobre el cap, i les crisàlides llueixen punts brillants.
S'inclouen més de 5000 espècies distribuïdes per tot el món.

Subfamília Heliconiinae Swainson, 1822

Les erugues d'aquestes papallones solen ser petites, amb el cos cobert d'espines curtes, i solen trobar-se en grans quantitats.
Moltes espècies d'aquesta subfamília resulten tòxiques per als ocells, la qual cosa fa que els seus dissenys ornamentals, amb predomini del vermell i el negre, siguin 'copiats' per altres espècies no tòxiques com a mitjà de defensa.
Es distribueixen àmpliament per les regions tropicals i subtropicals tant del Vell Món com a Amèrica.

Issoria lathonia Linnaeus, 1758

És una espècie polivoltina, pot ser observada en tota mena d'ambients del nostre municipi, volant des d'abril a octubre, en dues generacions anuals. Ja que és una espècie migradora.
Les larves són de color negre amb puntets blancs i ocres posseeixen sis files longitudinals d'espines peludes i el seu cap també és ocre i amb abundant pilositat. S'alimenten de diverses espècies de violetes (V. odorata i V. arvensis).

Gènere: Argynnis Fabricius, 1807
Aquestes són papallones de grandària gran, que solen superar els cinc centímetres d'envergadura alar, caracteritzades per presentar l'anvers alar amb fons taronja, cobert de línies i punts negres, i el revers, amb fons verdós o ocre, amb línies i taques acarades.
Es troben a Europa i Àsia, on són comuns.

Argynnis paphia Linnaeus, 1758                                                  Argentada comuna

L'argentada comuna (Argynnis paphia) és una papallona de vol potent, ràpid, infatigable, i de gran corpulència. La cara superior de les ales es de color taronja i amb un seguit de taques i franges negres, el revers de l'ala posterior és d'un verd groguenc que apareix difuminat al llarg de tota l'ala i amb unes ratlles d'un blanc argentat. Cap a la zona marginal la coloració esdevé rosada i submarginalment apareixen dues línies de taques verdoses que van de la costa al marge intern. El revers de l'ala anterior té la mateixa coloració que l'anvers, amb un fons taronja tacat de negre. Els mascles poden distingir-se de les femelles per les franges negres que segueixen les venes centrals de l'ala anterior per la seva cara superior.

L'Argynnis paphia és univoltina, apareix a primers de juny. Vola per les vores i clarianes de la roureda o prop els rierols. Especialment aquells on floreixen abundantment els esbarzers. Els adults ponen els ous en les escorces d'arbres que en la seva proximitat tinguin abundància de violetes. L'eruga s'alimenta de violetes i de diferents plantes de la família rosàcies. Té una sola generació l'any.

Gènere: Boloria

Clossiana selene (Boloria selene Denis & Schiffermüller, 1775)

Subfamília Nymphalinae Swainson, 1827

Les papallones d'aquesta subfamília són molt diverses i inclouen aquelles que no encaixen bé en les altres subfamílies, per la qual cosa no existeixen unes clares característiques generals diferenciadores.
Habiten en tots els climes, i presenten una gran variació de colorit i de disseny. Algunes espècies tropicals llueixen brillants colors iridescents.
S'alimenten de nèctar de flors, sucs de fruita i altres líquids. Algunes poden veure's prop dels habitatges. .

Gènere: Vanessa Fabricius, 1807

Vanessa és un gènere de nimfàlids de distribució pràcticament mundial que inclou una vintena d'espècies, algunes de les quals són molt cridaneres per la seva coloració i molt bé conegudes.
Apareixen preferentment en latituds temperades o en altes muntanyes en els tròpics, en zones obertes i assolellades prop de les seves plantes nutriens (Urticaceae, Malvaceae i Asteraceae).
Les erugues són espinoses, però no presenten espines prominents en el cap. Les pupes són de color bru en general, però poden ser verdes, grises...

Vanessa atlanta Linnaeus, 1758                                                  Atalanta

L'atalanta o papallona reina (Vanessa atalanta) és un nimfàlid migrador de vol potent, i viu, que li permet fer grans migracions per la qual cosa pot ser observada en tota mena d'ambients.
Es pot reconèixer fàcilment per la banda vermella que, des de la zona discal de la costa fins a l'angle anal, li creua les ales anteriors per la seva cara superior i que contrasta vivament amb el color fosc, negre, del fons. Unes taques blanques prop de la zona apical acaben de donar contrast al conjunt. En la cara superior de les ales posteriors també apareix aquest contrast de vermell i negre però en aquest cas el color vermell apareix en forma de franja marginal amb puntets negres que va des de l'àpex fins a gairebé l'angle anal. Pel revers els dos parells d'ales són molt diferents: les anteriors segueixen el disseny de la cara superior però les posteriors són de tonalitats fosques amb unes aigües de tons brunencs, grisos i ocres que li permeten passar més desapercebuda.
Durant el mes d'octubre són freqüents molts migradors reproductius que provenen del centre i el nord d'Europa. La descendència d'aquests individus dóna lloc, de març a abril, a una generació que recolonitza l'àrea d'origen dels seus progenitors.
La papallona reina és una espècie que es reprodueix d'una manera continuada però que pot desaparèixer, a l'estiu, d'aquells indrets més secs. Exemplars adults hivernants poden ser observats en dies de bonança dels mesos de gener i febrer.
Les larves s'alimenten d'ortigues i ho fan solitàriament dins de fulles que prèviament han enrotllat.


Vanessa cardui Linnaeus, 1758

La papallona migradora dels cards , és un bell nimfàlid de cos pilós i dors de les ales dominat pel color taronja, contrastat amb esquitxos de negre i de blanc.

La papallona dels cards és, juntament amb la papallona reina (Vanessa atalanta), un dels casos clars de papallones migradores. És una papallona que no pot sobreviure al nostre país durant l'hivern i que, per tant, cal que cada any el colonitzi de nou a partir de les seves zones de residència que es troben al nord d'Àfrica. És així com a finals d'abril i durant els mesos de maig i juny podem observar exemplars d'aquesta espècie volant cap al nord. Alguns d'aquests exemplars es reprodueixen a la nostra comarca i els seus descendents retornen, juntament amb els individus que han nascut durant l'estiu arreu d'Europa, cap a zones subtropicals per a passar-hi l'hivern.

Les erugues són de color negre amb línies grogues i van equipades amb flocs de pèls. Són polífagues; s'alimenten de fulles de com a mínim diverses espècies de cards i de la família Compostes.

 

Gènere: Polygonia Linnaeus, 1758

Polygonia c-album Linnaeus, 1758                                               Papallona de la c blanca

És una papallona diürna pròpia d'Europa i Àsia fàcilment identificable per la singularitat de les seves ales, marcadament irregulars en els seus marges externs, que formen una successió d'ones orientades cap al cos.
Les ales presenten l'anvers de color taronja esquitxat de taques negres mentre que el revers és marronós-grisenc amb aspecte d'escorça d'arbre, el que li dóna una funció mimètica. Deu el seu nom (c-album) a un petit dibuix situat a la zona central del revers de les ales posteriors, una lletra "c" de color blanc. És un lepidòpter solitari i molt territorial que no tolera la presència d'altres papallones en el seu espai vital. Prefereix les zones obagues dels boscos i llocs humits, només la trobarem al voltant del riu Onyar.
Vola de març a octubre i té dues generacions anuals, la que neix de maig a juny i la que neix de juliol a agost. Hi ha individus adults que hivernen i reapareixen de març a abril. Aquests tenen el revers més fosc, cosa que s'ha interpretat com una coloració críptica que els serveix per camuflar-se en els ambients foscos on hivernen. El color més fosc del revers apareix per la influència del fotoperíode en el desenvolupament larval i pupal. Les erugues s'alimenten de fulles de diverses plantes: ortiga major (Urtica dioica), salzes, llúpol, oms, avellaner....

Gènere: Inachis Linnaeus. 1758

Inachis io Linnaeus, 1758                                                             Paó de dia

El paó de dia (Inachis io) és una papallona que podem trobar a les clarianes del bosc, prats, camps. Vola de juny a agost i entra en diapausa entre final de juliol i començament d'octubre, segons les condicions meteorològiques. Els individus que entren en diapausa hivernen en llocs foscos (forats d'arbres, esquerdes...) i apareixen entre març i maig.

Mascles i femelles són força semblants, i tenen una envergadura d'entre 55 i 60 mm. Per la cara dorsal, les ales són de color vermell més o menys marronós amb quatre taques blaves que la fan inconfusible, aquestes taques amb aspecte d'ull es creu que tenen com a funció espantar els possibles depredadors. Per la cara ventral (la que es veu quan plega les ales), les ales són d'un gris marronós de camuflatge.
L'eruga s'alimenta de l’ortga gran (Urtica dioica).

Gènere: Melitaea Fabricius, 1807
Aquest gènere de papallones de la família nimfàlids està sent sotmès a una profunda revisió per aclarir les seves relacions amb el gènere Melitaea principalment, i també per determinar el seu rang taxonòmic, que podria aconseguir la categoria de subespècie.
Ara com ara, i en un sentit no gaire estricte, es considera que conté unes 90 espècies repartides principalment per Europa i Àsia.

Melitaea phoebe   Denis & Schiffermüller, 1775                          Damer de la centàurea

Aquest nimfàlid aconsegueix una envergadura de gairebé 5 centímetres i presenta una bella coloració amb tons ataronjats i blancs.
La distinció amb altres espècies del gènere es basa en la grandària de la mitja lluna invertida que apareix en la cel·la marginal V3 de les ales anteriors, que és molt allargada i major que les de la resta de la fila, per la qual cosa trenca la línia del marge postdiscal.
Les erugues s'alimenten sobre diverses plantes: Centaurea, Plantago, Arctium..., mentre que els adults visiten les flors dels prats. Presenta dues generacions anuals.
Té una àmplia distribució per Europa central i meridional, fins a l'est per Àsia Central, i en el Nord d'Àfrica. Freqüenta vessants, espais oberts i prats florits, fins als 1600 metres d'altitud.

Melitaea trivia   Denis & Schiffermüller, 1775                              Damer de la blenera

Aquestes papallones presenten patrons de col·laboració molt variables. Els mascles solen presentar l'anvers de les ales de color ataronjat amb punts i marques negres, mentre que en les femelles sol ser de color fosc. El revers de l'ala posterior és blanquinós amb dues bandes ataronjades envoltades de lúnules negres i una banda submarginal de punts triangulars negres. L'envergadura de les femelles aconsegueix els 4 centímetres, i la dels mascles no aconsegueix els 3.
Els adults volen entre maig i setembre en una o dues generacions, en funció de la latitud. S'alimenten de nèctar de diverses flors.
Les femelles dipositen els ous en petits grups sobre les fulles de les plantes que serveixen d'aliment: Verbascum, Linaria i Plantago. Després de l'eclosió, les erugues romanen agrupades. Són de color blanc amb taques groguenques, línies negres i espines blanques. Passen l'hivern en aquest estat i pupan a principis de la primavera.
La seva àrea de distribució comprèn des del sud d'Europa fins a l'Índia.

Altres espècies Nymphalinae, presents a Catalunya

Melitaea deione Geyer, 1832

No és fàcil distingir aquesta papallona d'altres del seu gènere, ja que cal fixar-se en petites particularitats del dibuix de les ales, com la presència d'una marca negra en forma de campaneta propera a la vora anterior de l'ala davantera, o la presència d'un petit triangle taronja en una de les cel·les; en alguns casos presenten taques negres en els marges posteriors de la cara inferior de les ales posteriors. S'apropa als 5 centímetres d'envergadura.

Els adults apareixen entre maig i setembre. Principalment en espais oberts, posant-se en les flors silvestres. Les erugues s'alimenten de diferents espècies de linarias (Linaria) i Antirrhinum.

És comú en gran part d'Europa, incloent-hi tota la península Ibèrica.

El coll de Condreu. (Parc Natural de les Guilleries Collsacabra).

Gènere: Euphydryas

 

Eurodryas aurinia  Rottemburg, 1775                                          Brocat variable

És un nimfàlid que generalment viu en ambients secs amb abundància de matolls i vola en una única generació de maig a juny. Les larves de color negre i molt peludes, construexent nius i passen l'hivern, agrupades i embolcallades per una teranyina sedosa. S'alimenten de diverses espècies de lligabosc (Lonicera implexa, L. etrusca, L. periclymenum). En indrets humits les larves utilitzen la Succisa pratensis com a planta nutrícia.

Subfamília Charaxinae

Aquesta subfamília es caracteritza per tenir un vol enèrgic i coloració molt atractiva. Algunes espècies presenten prolongacions a manera de cues en les seves ales posteriors.

Gènere: Charaxes Linnaeus 1767

Charaxes jasius  Linnaeus, 1767                                                  Papallona de l'arboç

La papallona de l'arboç (Charaxes jasius), de família nimfàlids, és la papallona diürna més gran que podem trobar al nostre municipi i també una de les més espectaculars. Estretament lligada a l'arboç (Arbutus unedo) per la qual cosa la seva presència està condicionada a la presència d'aquest arbust de la família de les ericàcies del que s'alimenten les larves.

En vol, les ales obertes mostren l'anvers de color castany fosc rivetejat per dues bandes taronja, amb dues cues prop de l'angle anal de les ales. En repòs, amb les ales plegades, el revers és marronós, amb els marges d'un taronja viu que contrasten amb el color apagat general. Aquest marge taronja esdevé gradualment de color groguenc a mesura que ens apropem a l'angle anal de les ales posteriors. Pel revers ofereix un contrast de colors encara més espectacular que el de l'anvers, combinant taronges i blancs amb tons marronosos grisencs i vermellosos. Unes taques blaves ho acaben d'arrodonir. Els adults volen en dues generacions, a primers i a finals d'estiu. Sovint es veu la papallona de l'arboç libant el suc d'excrements (imatge inferior).

És una espècie bivoltina, amb una generació al maig-juny-juliol i una altra a l'agost-setembre-octubre. Els adults mascles són territorials.
La posta dels ous es fa d'un en un, en diferents fulles d'arboç. L'eruga és de color verd fluorescent solcat per una fina línia lateral groga que va des del cap fins a les dues puntes del final de l'abdomen i amb un cap estrambòtic amb quatre banyes dirigides enrere. Aquestes erugues s'alimenten exclusivament de fulles d'arboç, un arbust molt comú a algunes zones del nostre municipi.

Subfamília apaturinae Boisduval, 1840

Papallones caracteritzades per ser de cos robust i vol extremadament rapit. Passen la major part del temps a la part alta dels arbres del bosc. Els mascles posseeixen colors metàl·lics brillants, mentre que les femelles són menys cridaneres.
Ocasionalment les podem observar en els camins, alimentant-se del fem de bovins o fruites en descomposició.

Gènere: Apatura  Denis & Schiffermüller, 1775

Apatura ilia Denis & Schiffermüller, 1775                                    Tornassolada petita

El color de les ales d'aquestes papallones és marró o negre amb alguna línia blanca.
Les ales dels mascles presenten iridescència, que es produeix per l'estructura microscòpica de les escates, que a causa de la seva forma prismàtica, només reflecteixen la llum blava i la violeta, i en mesura variable, depenent de la posició de l'observador.
Presenten en la cara superior de cada ala un gran punt fosc envoltat de taronja.
Les femelles passen la major part de la seva vida en la part superior de la coberta arbòria descendint només per dipositar els ous en la cara superior de les fulles. Els mascles també romanen en la part superior dels arbres defensant un territori, però descendeixen més sovint per beure aigua i alimentar-se de secrecions ensucrades d'afídids, excrements i cadàvers.
La seva eruga es desenvolupa sobre els salzes (Salix) i els àlbers (Populus). És verd, amb ratlles diagonals grogues i vermelles i dues llargues banyes amb l'extrem marró.
La crisàlide és verda i passa desapercebuda en assemblar-se a un brot tendre. Els adults apareixen a mitjans de juliol.
Viu en la major part d'Europa i Àsia.

Subfamília limenitidinae Behr, 1864

Aquesta subfamília sembla ser el calaix de sastre on han anat a parar les espècies que no es podien agrupar en unes altres. No obstant això, recents estudis genètics estan trobant subtils afinitats entre els seus membres.

Gènere: Limenitis

Limenitis reducta Staudinger, 1901                                             Nimfa mediterrània, goja mediterrània

La nimfa mediterrània o dels rierols (Limenitis reducta) és un nimfàlid de vol tranquil i plàcid, amant de la calor, pot ser observat en zones forestals obertes i clarianes de bosc. Al nostre municipi ha estat observada a prop de la resclosa d’en Borra i a les rieres pròximes.
Té un característic disseny negre amb reflexos violacis, que varien segons la llum del Sol i una franja de taques blanques ben delimitades per les venes ressaltades a l'anvers de les ales.
És una espècie bivoltina que apareix a finals de maig i reapareix a finals de juliol.
L'eruga de la nimfa mediterrània s'alimenta de lligaboscos. Té dues o tres generacions l'any.