Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família: Lacertidae Gray, J.I., 1825

Els rèptils inclosos en aquesta família es caracteritzen per la seva llengua  i les seves parpelles mòbils. Tenen el cos llarg i àgil, d'entre 10 i 70 centímetres de longitud, amb el cap ben diferenciat i la cua llarga, punxeguda, fràgil i regenerable. Les potes són fines i ben desenvolupades, proveïdes de cinc dits prims i amb ungles. El timpà és ben visible i les dents estan soldades a la vora interna de les mandíbules.

Solen regular la seva temperatura corporal amb precisió, sobretot movent-se entre llocs en sol i en ombra. Existeixen diferents estratègies d'obtenció de l'aliment en el grup, però són majoritàriament caçadors actius, principalment omnívors.

Són propis de les regions càlides i temperades del Vell Món.

Subfamília: Lacertinae Gray, J.E., 1825

Timon lepida Daudin, 1802

Català: llangardaix ocel.lat o Fardatxo

Castellà: Lagarto ocelado

Anglès: Ocellated lizard

Es tracta del llangardaix més gran que habita la zona mediterrània, perquè aconsegueix uns 20 centímetres, amb una cua que pot aconseguir els 40. S'han trobat alguns exemplars que mesuraven 80 centímetres de grandària total.
Els seus preciosos ovals blaus dels flancs van desapareixent amb l'edat, encara que en els adults la coloració s'intensifica en l'època de reproducció. A més els exemplars del sud-est de la península Ibèrica solen tenir una coloració més grisenca, mentre que en el nord-oest presenten coloracions més verdoses i contrastades.
El cap dels mascles és més massissa i ampla que la de les femelles, per l'enorme amplària de la placa occipital. Les escates del dors són granulars i lleugerament carenades, mentre que les de la regió ventral són amples i s'imbriquen unes sobre unes altres.
El llangardaix ocel·lat necessita el sol per poder desenvolupar la seva activitat, de manera que és impossible veure-ho fora del seu cau els dies ennuvolats. En el sud de la seva àrea de distribució pot trobar-se-li per sobre dels dos mil metres d'altitud. Només apareix en parts d'Itàlia, el Sud de França i la península Ibèrica, d'on solament està absent en la cornisa Cantàbrica i les zones de muntanya.
Té fama de voraç i atrapa totes les preses que és capaç d'engolir, especialment insectes, també és un gran devorador de nius d'aus, encara que és un animal terrestre, pot grimpar als arbres amb gran facilitat.
Les femelles realitzen una sola posta a l'any, i la niuada pot variar entre 7 i 25 ous de consistència apergaminada. L'eclosió, entre finals d'agost i principis d'octubre.

Detall de la coloració del llangardaix ocel.lat

Exemplar juvenil present a l'àrea de la Crosa de Sant Dalmai