Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família: Colubridae Oppel, 1811

Aquesta àmplia família inclou aproximadament 1800 espècies, la qual cosa suposa prop del 70% de totes les espècies de serps existents.
Es caracteritzen per tenir el cap recobert de grans escates de disposició típica. Les escates dorsals i laterals del cos són de contorn més o menys romboïdal i en la part ventral presenten una sola fila d'escates eixamplades. La seva grandària oscil·la entre els 20 centímetres i els 3 metres.
Les maneres reproductives, històries naturals i els hàbitats explotats són molt diversos. Encara que en general són espècies diürnes, amb ulls ben desenvolupats de pupil·la circular. La majoria són terrestres.
Tenen una distribució cosmopolita.
Diverses espècies de colúbrids són perillosament verinosos per als humans.

Subfamília: Psammophiinae Dowling, 1967

Malpolon monspessulanus

Català: Serp verda

Castellà: Culebra bastarda

Anglès: Montpellier snake 

Aquesta serp pot superar els dos metres de longitud -encara que les femelles són menors-, per la qual cosa és el ofidi més gran europeu, i es caracteritza pel seu estret cap amb grans ulls amb unes crestes que sobresurten per sobre del mateix i s'estenen fins al musell i una depressió entre l'ull i la fossa nasal. Les escates dorsals són llises o amb solcs, però no carenades. La cua és llarga i prima. La seva coloració és molt variable, del gris al vermellós o al verd amb taques negres en el terç anterior. Les parts inferiors són groguenques amb clapejat fosc.
Té hàbits terrestres i diürns. Es distribueix per gairebé tota la península Ibèrica, el sud de França i el sud de Grècia, així com pel nord d'Àfrica. Hiberna entre octubre i març, aproximadament.
La còpula té lloc entre abril i maig i les postes, que es realitzen al juny, poden tenir fins a 18 ous que eclosionan entre agost i setembre.
Prefereix els terrenys rocosos o sorrencs amb vegetació arbustiva, des d'on aguaitarà a qualsevol animal de grandària adequada. Els ullals es troben en la part posterior del maxil·lar superior, per la qual cosa ha de subjectar fermament a la presa perquè el verí pugui actuar.
Només els exemplars més grans poden arribar a mossegar a l'home per l'amplitud de la seva boca, però la seva toxicitat no és molt elevada i produeix símptomes molt localitzats.

Detall del cap d'un exemplar juvenil