Vilobicel col.labora amb:

PRINCIPIA

Can Solà

Licencia Creative Commons
Vilobicel por Josep Biayna Rodríguez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://vilobicel.jimdo.com/.

Família Erebidae (Lymantriidae) Leach, 1815

Els erèbids (Erebidae) són una família de papallones nocturnes de la superfamília dels noctuoïdeus.

La família és una de les més grans famílies d'heteròcers  i conté una àmplia varietat de grups de grans papallones nocturnes conegudes.

La família inclou subfamílies i gèneres abans classificats en altres famílies com Catocala, els arctins (Arctiinae), els limantrins (Lymantriinae).

Les mides dels adults van des de les més grans (17 cm de l'Ascalapha odorata) a la més petites  (0,25 cm en alguns dels Micronoctuini).

La coloració dels adults s'estén des de tota la gamma de colors avorrits, monòtons i críptics (per exemple, Zale lunifera) a colors vívids, contrastats (per exemple, els arctins).

Es troben en tots els continents excepte l'Antàrtida.

Subfamília Lymantriinae Hampson, 1893

Els limantrins (Lymantriinae) són una subfamília de lepidòpters ditrisis amb prop de 350 gèneres coneguts, i més de 2.500 espècies a tot el món, excepte l'Antàrtida. Estan particularment concentrats en l'Àfrica subsahariana, l'Índia, Sud-est asiàtic, Amèrica del Sud; s'estimen llistades 258 espècies només a Madagascar (Schaefer, 1989). A part d'illes oceàniques, els llocs notables per no albergar limàntrins inclou Nova Zelanda, Antilles, Nova Caledònia (Schaefer, 1989).

Els adults d'aquesta subfamília no s'alimenten. Generalment tenen colors apagats (marrons i grisos), encara que alguns són de color blanc, i acostumen a ser molt peluts.

Algunes femelles no poden volar i altres han reduït les ales. Generalment, les femelles tenen un gran plomall al final de l'abdomen.

Els mascles tenen òrgans timpànics. En la seva majoria són nocturns, però Schaefer enumera 20 espècies diürnes confirmades i 20 espècies diürnes més probables (basat en la mida reduïda de l'ull).

Les larves també són peludes, sovint amb pèls agrupats en flocs; en moltes espècies els pèls es desprenen molt fàcilment i són extremadament irritants per a la pell (especialment els membres del gènere Euproctis). Aquesta defensa molt eficaç serveix l'espècie al llarg del seu cicle de vida. Els pèls s'incorporen al capoll. Les femelles adultes d'algunes espècies quan surten del capoll recullen i emmagatzemen els pèls a la punta de l'abdomen i els utilitzen per camuflar i protegir els ous a mesura que els van posant. En altres espècies, els ous estan coberts per una escuma que després s'endureix o es camufla amb material que la femella recull i enganxa a sobre. Les larves d'algunes espècies tenen els pèls agrupats en plomalls densos al llarg de la part posterior.

Diverses espècies són importants defoliadors d'arbres forestals, incloent Lymantria dispar, Orgyia pseudotsugata, i Lymantria monacha. Aquestes espècies tendeixen a alimentar-se de major diversitat de plantes nutrícies que la majoria dels lepidòpters. La majoria s'alimenten d'arbres i arbustos, però algunes ho fan de vinyes, herbes, gespa i líquens.

 

Gènere: Lymantria

Lymantria dispar Linnaeus 1758

La femella d'aquesta papallona de nit és incapaç de volar, per atreure els mascles, que són bons voladors, emet una olor peculiar. Després de la fecundació realitza una posta de fins a cinc-cents ous. Les erugues es deixen caure penjats d'un llarg fil i esperen al fet que el vent les gronxi fins a un arbre.

De forma periòdica es multiplica de manera massiva amb resultats nefasts per a les masses forestalsd'alzines sureres. Els tècnics forestals utilitzen ferodomes oloroses de la femella per intentar mantenir a ratlla el nombre d'efectius de l'espècie.

Eruga de Lymantria dispar en una fulla de roure

Altres espècies de  Lymantriinae presents a Catalunya

Lymantria monacha (Linnaeus 1758)

Les papallones adultes tenen les ales blanques amb cercles negres connectats. Les altres ales són de color marró clar amb franges blanques i punts negres. La femella és més gran i té les ales més allargades. També té un abdomen característic de color grogós amb una cinta negra. Té una envergadura de 4 a 5 cm.

Presenten un marcat dimorfisme sexual. Los mascles tenen una mida menor, colores mas clars i tenen antenes bipinnades molt aparents. Les femelles són una mica més grans, de color més forc, amb el cos i les extremitats més peludes, amb antenes filiformes poc aparents.

L'eruga de la monja és grisa i hirsuta, té línies negres i taques sobre l'esquena. S'alimenta de fulles d'arbres com l'Avet roig, Larix, Abies, Pinus i Pseudotsuga. D'altres gèneres com Quercus, Acer, Betula, Carpinus, Fagus, Fraxinus, Malus, Prunus, Ulmus i altres fruiters poden ser també consumits per aquesta espècie.

El coll de Condreu. (Parc Natural de les Guilleries Collsacabra).

El coll de Condreu. (Parc Natural de les Guilleries Collsacabra).

El coll de Condreu. (Parc Natural de les Guilleries Collsacabra).

 

Gènere: Calliteara Butler, 1881

Calliteara  (Dasychira) pudibunta Linnaeus 1758

L'espècie Calliteara pudibunda és un lepidòpter pertanyent a la família Lymantriidae, i habita en el continent europeu i la península d'Anatòlia.

Posseeix una envergadura d'entre 40 a 60 mm i presenta dimorfisme sexual. En la seva fase adulta vola d'abril a juny principalment. La larva s'alimenta de diverses espècies de roures, salses, bedolls, o de gèneres com Prunus o Crataegus.